dijous, 15 d’abril del 2010

El català és maco

Fa una setmana vaig conèixer l'origen de la paraula "maco". Potser hi ha gent adicta a llegir el diccionari etimològic del senyor Coromines, però una persona com jo, amb tres feines i matriculada en un màster, prefereix gaudir de la poca vida social que té. Però bé, respecto que hi hagi gent, com en Josep M. Mestres, que dedica el seu temps lliure a trobar errades al DIEC.

Tornem-hi: la setmana passada vaig conèixer l'origen de la paraula "maco". I no va ser ni a l'assignatura Diccionaris i Gramàtiques, ni a Llibres d'Estil, ni a Terminologia. No. Va ser a Correcció de Textos Orals i de la mà de la meva gran aliada: la fonètica.

Nosaltres, els catalans, tenim una fonètica ben rica. Això és cert. Però, a banda de les esses líquides (defecte que compartim amb els castellans) tenim una manca seriosa de fricatives que hem hagut d'importar. Potser us preguntareu: Quines eren les fricatives, que ara no me'n recordo?. Doncs la [ʃ], la [ʒ], la [z] i la [s], sons que trobem a caixa, gel, zona i caçar. Ara bé, la història ha fet que n'importéssim tres, de fricatives: la interdental fricativa sorda (Rodríguez [θ]), la uvular fricativa sorda (Jaén [χ]) i la glotal fricativa sorda (Harry [h]). Bé, el so [h] ja el teníem, per això, en onomatopeies com ara "ehem" o "hehehe".

Doncs resulta que hi va haver una època en què els catalans ens sentíem incapaços de pronunciar el so [χ]. I què van fer? (us preguntareu). Van agafar el so més proper que hi havia: [k]. I d'aquesta manera, la paraula castellana "majo" ['maχo] va esdevenir la paraula catalana "maco" ['maku].

Coses de la llengua...

dilluns, 8 de març del 2010

La neu arriba a la costa









Sí, la neu ha arribat a Catalunya. Aquest és el tema del dia i no me'n podia estar, d'explicar-ho al bloc. Adjunto una sèrie de fotografies que demostren que per nevar, ha nevat fins i tot a Gavà. i Déu n'hi do com ha nevat!

Hi ha una cosa clara ara que han avançat les hores: en aquest país, cauen tres o quatre flocs de neu i ja s'ha col·lapsat tot. No sé què esperava, Barcelona ja es col·lapsa amb quatre gotes de pluja. M'equivoco?

Crec que la frase del dia ha estat la "sigüenta": "Tira palante, ¿no? ¿O nos quedamos aquí paraos? Montamos una mesa aquí en medio y yastá!"

dissabte, 6 de març del 2010

Anar a sopar o a menjar alguna cosa per sopar...


Hi ha motius que allunyen la gent de la llengua. Aquest n'és un de pes. Resulta que no podem dir Avui he sopat truita de patates, de la mateixa manera que tampoc no podem dir He berenat un entrepà o He dinat lluç amb amanida. A veure, sí que ho podem dir, però hem de ser conscients que estem fotent una patada al diccionari.

Per què? Es preguntarà algú. Doncs la raó és que tant esmorzar, dinar, berenar com sopar són verbs intransitius que no porten complement directe. Per tant, hauríem de dir Sopo a les nou o bé He menjat truita de patates per sopar.

Conclusió: els lingüistes som uns repel·lents que ens passem el dia dient: "Això que dius no és correcte. El DIEC diu que...". Si és que és de ser inútiles!

divendres, 5 de març del 2010

Sobre jo?

Ostres, sí que són cutres aquests de blogger... Què vol dir exactament això de "sobre jo"? En aquest temps no han tingut temps de corregir una frase com aquesta? A veure, qui s'ha encarregat d'aquesta traducció patillera al català?

Espero acostumar-me a veure aquesta... ho deixaré en "cosa". O potser ja tinc l'excusa perfecta per abandonar el bloc. "Això és motiu de cese!"

Declaració d'intencions

Quan algú decideix crear un bloc, és perquè té alguna cosa interessant a dir. Aquest, desafortunadament, no és el meu cas. Ni sóc interessant ni tinc res a dir. Però el fet és que tenia ganes d'obrir-ne un.

Si he de ser sincera, no és el primer bloc que obro. Vaig tenir-ne un que va durar quatre dies. Allà hi penjava fragments de textos que havia escrit en aquelles estones mortes que tenim en què no sabem què fer. Doncs jo escrivia. Fixeu-vos que ho dic en passat. Sí, hi va haver una època en què gaudia de temps lliure i podia dedicar-me a la meva afició inconfessable: l'escriptura. Avui ja no és així perquè jo sóc lingüista i visc en una situació de precarietat absoluta (com a bona lingüista que sóc).

No ho hauria de dir gaire fort, això. Amb paraules del meu professor Joan Costa: "No digueu mai a què us dediqueu o estareu perduts. Us vindran preguntant 'i això com es diu en català?' i ja no hi ha marxa enrere. A més, no lligareu!". Aquesta revel·lació divina explica moltes coses.

No passa un dia que no em demani per què vaig haver de triar aquesta professió que, juntament amb la d'informàtic, és de les més incompreses que hi ha. És que ho veus als ulls de la gent. Dius"sóc traductora" i notes aquella mirada que prova de consolar-te. Gairebé podries llegir-li als ulls "pobre animal; en aquest món ha d'haver-hi de tot". A vegades hi ha algú que, fins i tot, s'arriba a interessar pel que fas, però el resultat és encara més lamentable.

Però bé, ara no es tracta de descriure les misèries dels amants de la llengua (en el meu cas de les llengües, que m'interessa especialment la relació entre dues llengües "bessones" com són el català i l'alemany). Aquesta havia de ser la meva entrada inaugural al món dels blocs (la meva segona entrada inaugural, més aviat). Si aconsegueixo ser constant per una vegada a la meva vida, hi penjaré coses que m'interessin. Bàsicament, les meves passions, a banda de la llengua, són els viatges, la música, el cinema, els llibres i el món freaky d'Internet en general.

Si hagués de triar una d'aquestes aficions, sens dubte, agafaria la música. Bàsicament m'interessa tot el sector del rock independent i, fins i tot, l'electrònica. Podria posar-me a llistar estils concrets o també podria nombrar grups concrets que m'agradin. Però és que em fot una mandra... A més, no acabaria mai. Sóc una mala ciutadana i no m'interesso gaire pel panorama nacional, ho confesso. Però estic sorpresa per un dels grups que en un any han esdevingut imprescindibles: els Manel. A més, estic descobrint un altre estil que havia restat durant molt de temps amagat sota una gruixuda capa de pols i que sembla ser que s'està recuperant, el pop català dels anys seixanta.

En fi, no sé què en sortirà, d'aquí. He començat a fer voltes sobre coses que potser més valdria comentar en entrades diferents i no he parlat del nom del bloc (diari d'una lingüista atípica). Suposo que aquesta declaració d'intencions ja ho ha deixat clar. No m'apropo en absolut al concepte que té la gent del que hauria de ser un lingüista. I, des d'aquí, aprofito per reivindicar el meu paper de lingüista atípica! Salut!