Declaració d'intencions

Quan algú decideix crear un bloc, és perquè té alguna cosa interessant a dir. Aquest, desafortunadament, no és el meu cas. Ni sóc interessant ni tinc res a dir. Però el fet és que tenia ganes d'obrir-ne un.

Si he de ser sincera, no és el primer bloc que obro. Vaig tenir-ne un que va durar quatre dies. Allà hi penjava fragments de textos que havia escrit en aquelles estones mortes que tenim en què no sabem què fer. Doncs jo escrivia. Fixeu-vos que ho dic en passat. Sí, hi va haver una època en què gaudia de temps lliure i podia dedicar-me a la meva afició inconfessable: l'escriptura. Avui ja no és així perquè jo sóc lingüista i visc en una situació de precarietat absoluta (com a bona lingüista que sóc).

No ho hauria de dir gaire fort, això. Amb paraules del meu professor Joan Costa: "No digueu mai a què us dediqueu o estareu perduts. Us vindran preguntant 'i això com es diu en català?' i ja no hi ha marxa enrere. A més, no lligareu!". Aquesta revel·lació divina explica moltes coses.

No passa un dia que no em demani per què vaig haver de triar aquesta professió que, juntament amb la d'informàtic, és de les més incompreses que hi ha. És que ho veus als ulls de la gent. Dius"sóc traductora" i notes aquella mirada que prova de consolar-te. Gairebé podries llegir-li als ulls "pobre animal; en aquest món ha d'haver-hi de tot". A vegades hi ha algú que, fins i tot, s'arriba a interessar pel que fas, però el resultat és encara més lamentable.

Però bé, ara no es tracta de descriure les misèries dels amants de la llengua (en el meu cas de les llengües, que m'interessa especialment la relació entre dues llengües "bessones" com són el català i l'alemany). Aquesta havia de ser la meva entrada inaugural al món dels blocs (la meva segona entrada inaugural, més aviat). Si aconsegueixo ser constant per una vegada a la meva vida, hi penjaré coses que m'interessin. Bàsicament, les meves passions, a banda de la llengua, són els viatges, la música, el cinema, els llibres i el món freaky d'Internet en general.

Si hagués de triar una d'aquestes aficions, sens dubte, agafaria la música. Bàsicament m'interessa tot el sector del rock independent i, fins i tot, l'electrònica. Podria posar-me a llistar estils concrets o també podria nombrar grups concrets que m'agradin. Però és que em fot una mandra... A més, no acabaria mai. Sóc una mala ciutadana i no m'interesso gaire pel panorama nacional, ho confesso. Però estic sorpresa per un dels grups que en un any han esdevingut imprescindibles: els Manel. A més, estic descobrint un altre estil que havia restat durant molt de temps amagat sota una gruixuda capa de pols i que sembla ser que s'està recuperant, el pop català dels anys seixanta.

En fi, no sé què en sortirà, d'aquí. He començat a fer voltes sobre coses que potser més valdria comentar en entrades diferents i no he parlat del nom del bloc (diari d'una lingüista atípica). Suposo que aquesta declaració d'intencions ja ho ha deixat clar. No m'apropo en absolut al concepte que té la gent del que hauria de ser un lingüista. I, des d'aquí, aprofito per reivindicar el meu paper de lingüista atípica! Salut!