Tornem-hi: la setmana passada vaig conèixer l'origen de la paraula "maco". I no va ser ni a l'assignatura Diccionaris i Gramàtiques, ni a Llibres d'Estil, ni a Terminologia. No. Va ser a Correcció de Textos Orals i de la mà de la meva gran aliada: la fonètica.
Nosaltres, els catalans, tenim una fonètica ben rica. Això és cert. Però, a banda de les esses líquides (defecte que compartim amb els castellans) tenim una manca seriosa de fricatives que hem hagut d'importar. Potser us preguntareu: Quines eren les fricatives, que ara no me'n recordo?. Doncs la [ʃ], la [ʒ], la [z] i la [s], sons que trobem a caixa, gel, zona i caçar. Ara bé, la història ha fet que n'importéssim tres, de fricatives: la interdental fricativa sorda (Rodríguez [θ]), la uvular fricativa sorda (Jaén [χ]) i la glotal fricativa sorda (Harry [h]). Bé, el so [h] ja el teníem, per això, en onomatopeies com ara "ehem" o "hehehe".
Doncs resulta que hi va haver una època en què els catalans ens sentíem incapaços de pronunciar el so [χ]. I què van fer? (us preguntareu). Van agafar el so més proper que hi havia: [k]. I d'aquesta manera, la paraula castellana "majo" ['maχo] va esdevenir la paraula catalana "maco" ['maku].
Coses de la llengua...
