dijous, 15 d’abril de 2010

El català és maco

Fa una setmana vaig conèixer l'origen de la paraula "maco". Potser hi ha gent adicta a llegir el diccionari etimològic del senyor Coromines, però una persona com jo, amb tres feines i matriculada en un màster, prefereix gaudir de la poca vida social que té. Però bé, respecto que hi hagi gent, com en Josep M. Mestres, que dedica el seu temps lliure a trobar errades al DIEC.

Tornem-hi: la setmana passada vaig conèixer l'origen de la paraula "maco". I no va ser ni a l'assignatura Diccionaris i Gramàtiques, ni a Llibres d'Estil, ni a Terminologia. No. Va ser a Correcció de Textos Orals i de la mà de la meva gran aliada: la fonètica.

Nosaltres, els catalans, tenim una fonètica ben rica. Això és cert. Però, a banda de les esses líquides (defecte que compartim amb els castellans) tenim una manca seriosa de fricatives que hem hagut d'importar. Potser us preguntareu: Quines eren les fricatives, que ara no me'n recordo?. Doncs la [ʃ], la [ʒ], la [z] i la [s], sons que trobem a caixa, gel, zona i caçar. Ara bé, la història ha fet que n'importéssim tres, de fricatives: la interdental fricativa sorda (Rodríguez [θ]), la uvular fricativa sorda (Jaén [χ]) i la glotal fricativa sorda (Harry [h]). Bé, el so [h] ja el teníem, per això, en onomatopeies com ara "ehem" o "hehehe".

Doncs resulta que hi va haver una època en què els catalans ens sentíem incapaços de pronunciar el so [χ]. I què van fer? (us preguntareu). Van agafar el so més proper que hi havia: [k]. I d'aquesta manera, la paraula castellana "majo" ['maχo] va esdevenir la paraula catalana "maco" ['maku].

Coses de la llengua...

1 comentari:

  1. Ostres tu, quines coses! O sigui que "maco" ve de "majo"? Què bo! Explica'ns més coses frikis de la nostra llengua, que com més lluny estic de casa, més me l'estimo i més orgullosa me'n sento! ^_^

    ResponElimina